Si mor un familiar, els infants n'han de veure el cos?

GironaLa pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

Quin és el punt de partida?

“Una pèrdua, d’entrada, cal pair-la i elaborar-la. És un procés lent i cadascú té el seu ritme”, concreta aquesta experta, professora d’institut. La prioritat és l’acompanyament. “És a dir, que els fills puguin preguntar i expressar tots els seus dubtes i pors. En definitiva, estar per ells creant moments exclusius d’intimitat pel que necessitin”, recalca. Fer un dibuix pot ajudar a canalitzar les emocions. Però és necessari demanar-li que en faci un? No sempre. “Els nens tenen ganes de complaure l’adult, per això hem de tenir cura que no ho acabi fent perquè li hem dit nosaltres. Podria ser una manipulació i el gest ha de ser honest”, subratlla Butjosa.

Quin és el sistema familiar de creences?

La manera com es viu la mort és un tema cultural i familiar. “Què pensem de la mort? Tornem a la Terra o anem al cel?”, es pregunta Butjosa, que recomana fer una reflexió des d’una perspectiva familiar i conjuntament amb l’infant. Tampoc cal que li responguem totes les qüestions que ens faci. No tenim per què saber-ho tot. “La mort és un misteri. A vegades, ens espanten les preguntes que poden fer-nos els fills. Si alguna no la comprenem, aleshores, repreguntem per entendre què li està passant i en quin moment es troba per acompanyar-lo millor”.

Quan l'infant té tres anys, comença a tenir consciència de la mort, però ho viu més de forma fantasiosa i simbòlica. Per tant, les respostes no han de ser de manual de biologia. A partir dels sis anys, solen començar a entendre el concepte de la mort; i els adolescents ja necessiten respostes més racionals. Segons ella, és bo introduir el concepte de la mort des que són petits. “Si hem aixafat sense voler un cargol o hem trobat una oreneta atropellada és important fer-hi alguna cosa. Que no desaparegui i ja està. Li expliquem que ja no respira i que no tornarà a respirar, comentar les preguntes que sorgeixin i fer-li un raconet, on descansarà”, descriu.

Li farà bé veure la persona sense vida?

Abans, és prioritari “investigar i descobrir què és el que pensa, sap o sospita sobre la mort. En quin punt es troba”. Potser ha vist alguna pel·lícula o s’ha quedat amb alguna imatge. “Li podem preguntar si li fa por veure el cos, si li han explicat alguna cosa, potser es pensa que veurà sang i fetge...”, aclareix Butjosa, que, a més, és escriptora. Podem quedar-nos davant del cos present –en un moment d’intimitat, això sí, lluny de les multituds, i que puguem estar només per ell i que se senti escoltat– fins que se li acabi la curiositat i les preguntes. “Segurament dirà que sembla que està dormint, si és així, podem ajudar-lo a elaborar que no es despertarà i ho expliquem amb les paraules que ens surtin de dins”.

Tot plegat li permetrà entendre que la mort forma part de la vida. “Si es fa un acompanyament com cal, no té per què ser una experiència traumàtica”, subratlla Butjosa. Ara bé, “si aquesta mort ens crea dolor a nosaltres, el que li impactarà no serà la mort sinó el nostre dolor. Veure els progenitors trencats és el que més impacta a les criatures”, assegura aquesta experta.